Salt Dalmau

Salt Dalmau 1Salt Dalmau és segurament el paratge natural més emblemàtic i conegut del municipi de Camós. En un mateix espai hi tenim la font, el Salt que dóna nom a l’entorn, la gorga amb l’aigua blava i verdosa i uns bons exemplars de roures, alzines, plataners, arbres de ribera i el saüquer. Al costat mateix del saltant es pot veure com la roca de l’entorn és el travertí. Aquest travertí prové també d’antics dipòsits lacustres de surgències situades entorn del riu Matamors i que formen part del mateix sistema d’aigües subterrànies de l’estany de Banyoles.

Per veure el saltant d’aigua en òptimes condicions és recomanable fer-ho després de pluges intenses, a l’estiu la riera s’asseca intermitentment i per tant el salt es troba inactiu.

Poema que el poeta gironí Josep Franquet i Serra va escriure l’any 1890 sobre el paratge de la Font de Salt Dalmau:

LA FONT DE SANT DALMAUPrograma 2

Al bell redós d‘una fresca clotada,
on només s’obira el blau del cel,
raja a doll la fonteta regalada
pel ginestar i els boixos rodejada,
fent-l’hi l’eura d’ombrívol cobrecel.

Aquell lloc es un niu de poesia,
quan crema el sol los blats allà al migdia,
cap més paratge al món desitjaria
per passar-hi les hores de calor.
 
Quin benestar s’hi sent! L’espai omplena
la flaire de farigola a mig florir;
respira bé el pulmó, lliure de pena;
 calmant lo cor plaers de tota mena,
secretes emocions d’un goig diví.

 La cueta saltant pels brins de mata,
 picoteja becada pels fillets;
baixa el riu impetuós formant cascada, Salt Dalmau 2
desfent-se l’aigua en regalims de plata
i en polsina lleugera a tots indrets.

Assentat sobre l’ herba, que els clots amaga
 d’eix camaril recer de la quietud,
mentre lo pensament calmós divaga,
vaig sentint com mon ésser afalaga
lo record del bell temps de joventut.

 I esmento aquells matins de primavera,
 d’aire aromós, d’un horitzó ben blau,
quan en colla nombrosa y juganera,
després d’haver oït missa primera,
anàvem a la Font de Sant Dalmau.

Salt Dalmau 3Tot cantant cançonetes catalanes,
se’ns feia curt lo més penós camí;
dels serrats davallàvem a las planes
per collir manadets de flors boscanes,
que guarníem de murtra y romaní.

Des de llavors ha corregut ma vida
provant pocs jorns de plaer molts de pesar,
així com l’aigua d’aquesta font eixida,
que travessa alguns cops la vall florida,
 molts altres entre el llot se’n baixa al mar.
 
 Oh! vila de Banyoles, ta contrada
guarda riqueses que cap més les té;
per això s’hi fa tan breu aquí l’estada.
Si em tornessis avui a la vegada
la salut i la pau, que el cor perdé!